Has nascut amb una estrella al cul. I què collons, que ets l’hòstia! Has heretat una fortuna i sempre n’entren més que no pas en surten, de diners. Podries empaperar les parets de casa teua amb bitllets. I ho has pensat més d’una vegada, això, però no vols que et prenguin per boig.
Aleshores apareix una noia bonica, així, com si res. I us enamoreu! I tot comença a fluir: sopeu junts cada nit a un restaurant diferent amb una ampolla de vi que costa un ull de la cara. I li fas regals cars. I marxeu de viatge junts cada dos per tres. I el sexe. El sexe és bestial i penses: és que soc l’hòstia! Compres una casa més gran que la que tenies i us caseu i teniu fills i la vida continua igual que abans perquè dels fills se’n cuiden les mainaderes.
Però tu necessites alguna cosa més. I comences a flirtejar amb la secretària nova que has escollit perquè tenia els pits grossos. I us enrotlleu. I comences a mirar a la companya del club de tennis, que és la dona del teu amic. I us enrotlleu. Però sempre en necessites més. O i tant que en necessites més! I aleshores el teu amic, que evidentment no sap que et tires a la seua dona, et convida al club de tir. I t’aficiones a les armes. Perquè és clar, una arma entre les teues mans et fa pujar l’adrenalina a límits desconeguts. I ja no fas cas ni a la secretària ni a la dona del teu amic i quan dispares a la diana et sents més viu que mai. Millor que els orgasmes, penses. Cada tres mesos marxes a Àfrica i mates un elefant. Et fotografies davant d’aquella bèstia morta perquè quan arribes a casa ensenyaràs les imatges als teus fills i definitivament aquells marrecs pensaran que son pare és l’hòstia.
I aleshores esclata una guerra a poques hores en avió d’on vius. Quan apareixen les imatges per la televisió, la teua dona et diu: Quina desgràcia, pobra gent. Tu assenteixes amb el cap perquè que un grup de sonats encerclen amb tancs la ciutat de Sarajevo i comencen a disparar a la gent des dels turons de forma indiscriminada, és una salvatjada. I no dius res, però tornes a sentir aquelles pessigolles a l’entrecuix que havies oblidat. Cada dia veus com moren hòmens i dones i xiquets innocents. I tant se val si són musulmans o ortodoxos o catòlics. Els maten a totes hores. A la cua del pa o quan surten a buscar una mica d’aigua per rentar-se. Et mantens aliè a tot allò i la pulsió cada vegada és més forta. I aleshores, algú que et coneix, que sap que t’ho pots permetre, t’ofereix anar de safari a Sarajevo. Pagues un dineral per amagar-te entre els turons que envolten la ciutat i canvies l’elefant pel senyor que creua el carrer per veure les seues netes que viuen a l’altra banda de la ciutat. I canvies la lleona per la dona que s’acosta a un comboi humanitari per poder alimentar els seus fills que es moren de gana. I com que la pulsió continua allí i necessites més emoció, t’animes a pagar el doble perquè, és clar, els xiquets tenen un altre preu. I és que estes criatures han crescut aprenent a córrer acotxats i esquivant les bales. I això et posa, et posa molt. A través dels prismàtics veus una nena d’uns deu anys, rosseta i amb dues trenes, que ha sortit un instant de casa a collir unes quantes flors i adornar la làpida de son pare. L’observes a través del visor de la teua arma. Somrius. Un rampell se t’escola entre les cames i la fascinació t’envaeix el pensament. Prems el gatell i la criatura cau abatuda. Rius a carcallades i t’abraces content als que t’acompanyen perquè la presa és molt valuosa. Tornes a agafar els prismàtics per assegurar-te que has aconseguit l’objectiu. I no pots parar de riure i passes els prismàtics als companys perquè vegin que realment has abatut la criatura i el pit se t’omple de satisfacció.
Tornes cap a casa i quan hi arribes, abraces a la teua dona i els teus fills se’t tiren a sobre i t’omplen de petons. I tu ho estàs tant, d’eufòric, tant, que no pares de pensar que sí, que realment ets l’hòstia.
